El cel és ple de paraules

Divendres al vespre vaig tenir un somni misteriós, un somni inexplicable i deliciós. Era molt romàntic, jo ballava agafada a un noi emmascarat, portava una màscara de color negre; era tan guapo i en aquell moment sentia una admiració per ell. Ara tinc curiositat perquè no puc recordar de la cara que feia i voldria saber qui és. Dissabte cap a les cinc de la tarda, vaig anar amb la colla de sardanes a preparar un sopar molt important, el sopar de final de temporada. Vam trigar 3 hores a decorar tota la sala però va valdre molt la pena. Cap a les vuit de la tarda, vam dirigir-nos a casa per canviar-nos de roba i anar dels anys vuitanta al sopar. Ens vam fer moltes fotos només d'arribar i al cap de poc rato ens vam haver d'asseure a les taules, ja que havíem de començar a sopar. Els de la meva taula els hi van portar el sopar molt ràpid però a mi van trigar bastant perquè era l'única que demanava menú infantil. M'ho vaig passar molt bé, ja que feia molts...

Diumenge passat, vam fer l'última actuació del Pessebre Vivent de Tona. Les tres primeres seccions van anar molt bé però la quarta... La Clàudia va fer una cara molt però que molt rara i jo em vaig posar a riure, evidentment. Vaig passar molta vergonya però per sort només hi havia els familiars de les persones que feien el Pessebre. Quan vam acabar i vam anar a buscar el sopar, no podia mirar a la gent pel greu que em sabia d'haver rigut. A l'última secció també hi havia en Joan P. i encara em sentia pitjor. Quan vam arribar a casa, vam mirar un programa a TV3 sobre l'anorèxia i pobra noia no vull acabar MAI com ella; feia molta pena.

El dia de fer cagar el tió, vaig haver d'anar al pessebre i quin pal feia anar-hi.... Quan el tió caga és un dels moments més màgics que tenen els nens petits i estàs tan feliç quan els veus amb un somriure d'orella a orella. Per Nadal vam anar a dinar a casa dels avis de Tona. Feia pocs dies que el meu cosí gran, havia tornat de Portugal pels estudis i per Nadal la família es reuneix i tots hi havíem de ser quasi per obligació. La carta del dinar era espectacularment llarga que quan la veies ja et quedaves tip. Havent dinat, ningú es podia moure de tan plens que estàvem tots. Quan va arribar el dia de cap d'any, tota la família estava nerviosa. Vam mirar una pel·lícula molt emocionant d'en Theo James; Divergent. No tinc paraules per descriure-ho. Vam posar TV3 per mirar les campanades i van ser espectaculars. Quan van acabar, vaig anar a dormir perquè tenia molta son i no m'aguantava dreta.

Un dels caps de setmana més ocupats d'aquest més. Com que s'acosta nadal has de fer tantes coses... Però a mi encara em fa il·lusió com una nena petita. Tornant al tema, dissabte el meu cosí gran tornava de Portugal i l'alegria que em feia veure'l era tant immensa que només d'arribar ja el vaig anar a veure, home clar, és el meu cosí més estimat. A la tarda vaig fer un concert a Hostalets amb la coral Estrella, hi havien molts nervis perquè estrenavem noves cançons. Va ser un èxit, gairebé tota l'església plena! Diumenge, a Hostalets feien un pedalada per la Marató de TV3 i amb la meva colla d'anar amb bici hi vam anar-hi. Tenia moltes ganes d'anar-hi ja que estrenava el nou equipament d'anar amb bici. A la tarda vaig tenir un altre concert. Estava tant cansada de fer concerts... Dilluns començava amb tecnologia i encara tenia menys ganes d'anar a classe.

Diumenge era un d'aquells dies que et fa tanta mandra llevar-te, però què vols fer-hi, era per una bona causa. A les deu, havíem de ser a la plaça Major de Tona per preparar la parada de la coral Estrella. Tenim moltes de coses per vendre, braçalets, petits fanalets, CD i una panera conjuntament amb la llumineta. Hi havia tantes coses, però tantes... Les grans vam anar a vendre a dalt al pavelló i la gent s'interessava més a anar a comprar alguna cosa a la fira del joc que no pas a unes noies que se'n anaven de viatge a Estònia. La majoria de gent, deia ja us en comprarem quan sortim però ningú quan sortia ho feia. Era  molestant a la gent intentant que compressin alguna cosa, ja que n'hi havia pocs que ho feien. Cap a les dotze, que vam baixar a la plaça, en una parada que hi havia un amic meu, em van donar unes 4 magdalenes i després a la meva mare unes 5 més. Només de veure-les ja t'enamoraves d'elles.

La setmana passada no l'altre, amb la coral de Vic, vam anar a passar el cap de setmana fora. Quan el Sol ja estava a la meitat del seu trajecte, vam marxar amb autobús cap a Barna. Només d'arribar, vam assajar i dintre del local feia una calor per morir-t'he. Quan vam anar a dormir a l'alberg, hi havien uns borratxos molt beguts que feien unes cares que espantaven més que els monstres. El dia següent, vam cantar al Palau de la Música Catalana! Va ser molt commovedor! Per emocionar-se i plorar! El final, els escolans de Montserrat van venir a cantar amb nosaltres.

Un bon dia per fer un dinar familiar és el dissabte, quan gairebé tota la família es reuneix. Cap a dos quarts de dues, vam quedar per anar a dinar. La meva iaia, no en sabia res, no s'imaginava trobar tots els seus fills i nets en al mateix restaurant. No hi érem tots quan va arribar, faltaven els meus tiets i la meva cosina gran, però de sobte, quan van aparèixer, es va presentar algú més que havia fet dues hores d'avió per celebrar l'aniversari de la iaia, era el meu cosí gran, en Marc el bessó de la Sara. Quan el vam veure ens van caure unes quantes llàgrimes ja que feia uns 5 mesos que no el vèiem. Em vaig posar molt contenta, però no em sortien les paraules de la boca que s'intentava obrir. Quan ja em sortien, li vaig dir com me l'estimava i com l'havia trobat a faltar. Em va alegrar molt el dia. Va ser increïble, no tinc paraules per descriure com m'ho vaig passar de bé.