Narrativa

Un amor impossible

Érem una parella normal, com totes les altres. Només canviava una cosa; ell tenia la pell bruna i jo la tenia blanca. La gent ens mirava amb mala cara quan passejàvem agafats de les mans pel carrer.

Per què la gent en aquesta societat encara no sap que t’has d’enamorar tu i no ells? Ho poden entendre?

Els meus pares no estaven d’acord que la meva parella fos d’un altre color de pell o d’una cultura diferent. Per què no podien entendre que jo me l’estimava?

No m’imaginava que els meus pares fossin així, per què ho havien fet? Els ho havien aconsellat els seus amics, aquells que viuen a la part alta de Barcelona?

Enviar-lo a un altre país per així casar-me amb una persona amb més diners, què és això?

Em van explicar que pel bé de la família, m’havia de casar amb un tal Cuevas. Ostres, no sabia el seu nom; quin cap de pardals, i a més lleig com un pecat. Això sí, fill d’un gran advocat.

El dia abans del meu casament, vaig desaparèixer, em vaig esfumar.

Vaig agafar un vol per anar a Kenya, on ma mare havia enviat el meu Kwame; ho havia llegit al seu diari. Vés a saber si era veritat, però ho vaig intentar.

                                                      ···

El vaig trobar just el dia del meu aniversari, ja havien passat dos anys. Havia passejat per tot Kenya cercant la persona que més estimava.

El cel era blau i les nostres boques juntes un altre cop, com la primera vegada que ens vam fer un petó. Els ulls ens brillaven amb intensitat. Vam planificar el casament i només hi havia un problema, en Kwame s’havia de batejar i fer la comunió. Vam parlar amb el mossèn de la parròquia. En un primer moment si va oposar però al final el vam convèncer i li va fer un curs accelerat.

Dues setmanes després ja ens podíem casar a l’església on m’havien fet créixer com a cristiana. Ho vam comunicar als pares.

Els seus pares van respondre immediatament que sí, però els meus no van dir res, així que vam decidir passar per casa meva.   

Quan vam arribar-hi, hi havia un cartell que posava en venda, vaig entrar-hi d'una revolada i em vaig trobar la meva antiga criada acabant de netejar la casa. Li vaig preguntar on eren els meus pares i em va dir que feia un mes que s’havien suïcidat. També em va explicar que m’havien buscat per molts llocs del món, però no m’havien trobat. Em vaig posar molt trista per la notícia. Cap al final de la conversa, em va dir que ningú havia investigat el cas.

La meva testa no parava de fer voltes; al meu interior tenia dues veus: una deia que intentés investigar el cas i l’altra que em preocupés pel meu casament, ja que el que havia passat no es podia arreglar.

Ai, no us ho he dit, vaig estar estudiant per fer de policia secreta; em fa tanta pena no haver acabat la carrera…

Vaig decidir no investigar el cas, ja que en Kwame em va dir que no hi donés més voltes. Però… la nit abans del casament vaig tenir un somni. Em vaig llevar ben suada i vaig decidir fer una llista, només una i ja està de possibles persones que podien tenir a veure amb la mort dels meus pares. Em vaig posar molt nerviosa perquè en Kwame hi era. Que faria ara? No podia dubtar d’ell. Vaig estripar la llista.

Em vaig llevar, vaig sortir ben de pressa del llit, un esmorzar lleuger i em vaig preparar per al gran dia que ens esperava. Estava molt nerviosa, a punt per casar-me amb l’amor de la meva vida, però no tenia els meus pares al costat.

Em va portar a l’altar el seu pare. Mentre caminava cap a ell, em vaig adonar de tot. Va arribar el moment en què el mossèn va preguntar: “I tu Laia, estimes en Kwame com a futur espòs?” i vaig dir NO.

Vaig marxar corrents de l'església i cap dels presents em va veure mai més.

Ja sabeu doncs qui va matar els meus pares, oi? ELL; jo ho havia abandonat tot per estar al seu costat. I ell? No el podré per donar mai, però tot i així l’estimaré sempre.           

Llàstima

Havíem quedat als esglaons de la catedral sota el rosetó, però en Martí no apareixia. Se l'havia empassat la terra? Al cap d'una mitja hora va aparèixer. Vam seure als esglaons i ell es va apujar els pantalons, només de veure la ferida,  va començar a ploure, en els seus ulls i la seva cara pigada es va omplir de gotes de rosada. Entre sanglots m’explicà que un paio l’havia pegat i  ell intentà perseguir-lo. Deia que si no l’hagués empaitat segur que no tornaria malferit com un lleó o guepard després d’una cacera fallida.

Vaig agafar el mòbil i el vaig deixar sol un moment; no hi havia manera de trobar una wifi oberta però... finalment, trucava a l’ambulància i a la seva mare.

Quan vaig tornar, em vaig trobar en Martí dormint com un soc. El vaig despertar i va “flipar”meravelles quan va veure els diners que tenia davant seu.  No entenia com la gent preferia tirar una moneda abans que ajudar a una persona.

De seguida ens van venir a buscar i van portar en Martí directament a l’hospital.

El Barcelonauta

Me'n recordo que era pel passeig de Gràcia, però no sé on. He anat a tots els restaurants cercant aquella noia i al final, quan em pensava que la gana em vencia, l'he trobada. M'he dirigit cap a ella i li ha demanat si podia dinar amb ella, no m'ha dit pas que no, al contrari, s'ha alegrat que hi fos. Quan hem acabat de dinar, ens hem posat a buscar la meva cartera amb el bitllet d'avió per tornar a la meva estimada Florència, on vaig passar mitja fins que em vaig enamorar d'aquella persona, que era ves a saber amb qui o què està fent.

Quan hem passat per davant d'on aquell senyor boig i tan simpàtic m'ha donat dos euros. L'hem trobat un altre cop ajagut allà, dormint la mona. De cop i volta s'ha despertat i ens ha conegut, m'ha dit que ja sabia on tenia o qui tenia la meva cartera, era a la botija d'objectes peduts on l'avi de la meva antiga xicota li havien passat tantes aventures. La vam recollir i de seguida ens vam dirigir cap a l'aeroport ja que faltava molt poc perquè marxés cap a la meva terra promesa. Els hi vaig donar les gràcies i vaig anar cap al lloc on et miren que no portis res que pugui fer mal. Quan vaig estar a l'avió, em va venir el presentiment de que ens tornaríem a veure en un lloc o altre. Ja diuen que la vida dona moltes voltes.


Microrelat

Era un dia de pluja i als carrers la llum feia més claror que la foscor quan estava trista.  La gent anava amb algun paraigua per no mullar-se, els ratolins sobre alguna sabata més vella que Matusalem, els cargols rondaven pel bosc intentant que no els agafessin per fer un estofat, i jo, estava prenent xocolata calenta en una tassa quan, de sobte, vaig veure una formiga fent surf en un llapis.
Va ser increïble ja que mai havia vist una cosa semblant, li vaig fer una foto i al dia següent, la vaig ensenyar a uns amics i tothom deia que ho havia fet amb fotoshop. Només la meva iaia em va creure i em va explicar que ella també havia vist una cosa molt semblant.



Les set cabretes i el llop

No molt lluny d'aquí, en una casa perduda a la muntanya, hi vivien set cabretes amb la seva mare.

La seva mare sempre que anava a comprar els hi deia:

-M'hen vaig a comprar, no obriu a ningú que no sigui jo, ja que un lloc super ferotge ronda per aquests boscos buscant menjar. Us ensenyaré la meva poteta dreta, que es tan blanca com la neu o us parlaré-.

Però un dia, el llop va sentir el que la mare els hi deia a les cabretes i va decidir fer-se passar per ella i s'en va anar a trucar la porta i va dir:

-Cabretes meves, obriu-me, sóc la mare-. Amb veu molt greu.

Les cabretes en sentir la veu, vam reaccionar de seguida i van dir:

-Tu no ets la nostra mare, ella té la veu dolça com un rossinyol-.

El llop tot enfadat va anar al forn a comprar-se molts ous per tenir la veu més fina.

Va tornar a la casa i va dir:

-Cabretes meves, obriu-me, sóc la mare-.

La cabreta més gran va dir-li:

-Ensenya'ns la teva poteta-.

El llop va ensenyar-s'hi la pota i les cabretes el van tornar a fer fora.

Aquest cop el llop va anar al molí a enferinar-se les dues potes i va tornar-hi.

Quan es dirigia cap a la casa, es va encreuar amb un policia, per sort per ell, de moment, no li va passar res.

Va trucar a la porta i va dir:

--Cabretes meves, obriu-me, sóc la mare-. 

Totes les cabretes van dir-li:

-Ensenya'ns la teva poteta-.

El llop els hi va ensenyar la pota, i de sobte la porta es va obrir i d'ella en van sortir mitja dotzena de policies que es van tirar sobre el llop i el van detenir.

El dia següent, el llop estava a la presó fent condemna, 10 anys en aquella reclusió!

Vet aquí, set cabretes i un llop a la presó tan sol com un mussol.